Quan la bandera olímpica va entrar a l’estadi de Montjuïc, (que a partir d’aleshores s’anomenaria Lluís Companys) la mezzosoprano grega Agnès Baltsa interpretava una composició de Mikis Theodorakis que dirigia l’orquestra de Barcelona en aquell precís moment. La nova era olímpica retia honors a la història i a la tradició hel·lènica de l’inici dels jocs olímpics, com ja havia fet a Empúries amb l’arribada de la flama.

Amb aquesta música hel·lènica composada per un empresonat per la dictadura militar grega, van desfilar, també, les banderes de les ciutats olímpiques de l’era moderna. Quan va ser el torn dels jocs de 1936 que Hitler va fer servir per a l’enaltiment del nazisme, la bandera que va aparèixer va ser la del colom de la pau de Picasso.

La cerimònia, que va durar més de tres hores, va tenir tots els detalls possibles per unir passat i present, tradició i modernitat i projectar esperança pel futur. Per primera vegada participaven totes les delegacions, Cuba que havia estat vetada, Sud-àfrica que havia iniciat el camí per acabar amb l’apartheid i tot i la guerra en el cor d’Europa, les diferents delegacions de l’antiga Iugoslàvia participaven sota la bandera olímpica, i s’arribava a un acord amb la federació russa perquè els esportistes competissin fos quina fos la seva antiga república soviètica.

L’èxit d’aquells jocs no fou atzarós, hi treballaren els millors, es defensaren els principis de la capacitat transformadora de l’obra pública i Pasqual Maragall va aconseguir que la gestió pública del holding Holsa fos eficient i retornés els esforços pressupostaris a tota la ciutadania en forma d’obra perdurable. Com s’hagi gestionat després aquell èxit caldrà que ho expliquin els responsables posteriors de les ciutats olímpiques.

En el cas de Mollet obres com els grans col·lectors que hi ha enterrats sota la Rambla, la recuperació de la vella i insuportable carretera per una avinguda urbana, no era només un canvi de fesomia sinó la necessitat de sortir amb força d’una ciutat-suburbi amb grans dèficits en el més bàsic com l’adequada canalització de les aigües residuals o el canvi d’enllumenat i el soterrament de les línies d’alta tensió que havien gosat posar-nos sense cap preocupació. Molts dels parcs, moltes de les avingudes van projectar-se, iniciar-se i acabar-se en aquella època. Ser subseu significava tenir avantatges fiscals que no volíem ni podíem desaprofitar.

Mollet va tenir la sort de ser subseu encara que fos d’un esport poc arrelat a la ciutat, però l’entusiasme dels quasi cinc-cents voluntaris i la feina professional, sense defalliment de grans professionals de l’administració local, van fer possible que l’olimpisme s’impregnés en la immensa majoria dels molletans. Era el moment de demostrar la força del poder local i ho vam fer.

Tot l’equip de govern, tot, va entregar-se, també a aquella històrica transformació. Fa uns anys vaig publicar un llarg article a la revista Notes per intentar no deixar-me ningú i segurament no vaig aconseguir-ho. Demano disculpes si vaig oblidar alguna persona o entitat.

Que els jocs havien niat en el cor dels catalans es va fer evident en els relleus per portar la torxa del foc olímpic que hauria d’encendre el peveter en la cerimònia on la Fura dels Baus explicava els valors de la Mediterrània en la formació d’Europa. L’itinerari de relleus va ser de 5.940 quilòmetres,  652 poblacions, sense fer ús de les autopistes, 9.484 relleus dels quals 599 es van fer amb bicicleta (la majoria voluntaris olímpics). El penúltim, Herminio Menéndez, piragüista, medallista olímpic repetidament i l’últim, Juan Antonio San Epifanio, Epi, jugador de bàsquet, sabien que eren portadors d’aquest extraordinari i joiós esforç popular que a Mollet i a totes les poblacions per on passava, va treure al carrer a més de la meitat dels seus habitants i que el llavors regidor d’esports Josep Monràs i Jordi Solé Tura, aleshores ministre de Cultura, van ser els més visibles dels que van esforçar-se a fer-ho possible.

Pasqual Maragall va explicitar l’any 1995 un lament pel fet que el sectarisme havia desaprofitat molt del talent que s’havia agrupat en el COOB92 començant pel seu conseller delegat, Josep Miquel Abat, i seguint per tots els que havien adquirit gran expertesa en organització, logística i obra pública i que molts van acabar treballant lluny de Catalunya, desaprofitats per a una modernització que Maragall volia estendre a tota Catalunya.

Aquests dies he rebut un butlletí municipal on es commemoren els 30 anys d’aquella efemèride a nivell local. Com que no m’agraden els laments, prefereixo mostrar la meva admiració per a tots aquells capaços d’explicar aquell període de Mollet sense mencionar el regidor d’obres públiques, Josep Garzón, el d’Economia, Ezequiel Martín i vull aplaudir als experts en comunicació i imatge que han aconseguit en aquests darrers dinou anys publicar fotografies i material gràfic on no apareix qui presidia el consistori i, en conseqüència tots els òrgans vinculats als Jocs Olímpics i al pla de transformació urbana. Gestava la meva segona filla i el meu cos no passava desapercebut. Ha estat, doncs una laboriosa, obsessiva i ridícula feina dels que em succeïren.

Els esports, molt especialment els de base, poden tenir una funció cohesionadora si els principis sobre els que se sustenta la seva organització són honestos. L’alta competició no participa d’aquesta cohesió perquè està alimentada per l’excepcionalitat i la selecció dels millors. La gran importància del que avui encara s’analitza a tot el món no són les medalles olímpiques, sinó l’impacte social d’aquell esdeveniment. A Mollet aquell impacte fou possible per la implicació col·lectiva i la memòria i l’orgull recuperat de totes les lluites per ser millors. És l’esforç col·lectiu el que vull agrair quan recordo l’especial dificultat d’aquells dies.