Resoldre la Regió de Barcelona

Arquitecte i membre de FEMVallès

La regió que es posa a debat per part del Pla Estratègic de Barcelona i amb el posicionament de l’alcaldessa de la capital, acompanyada d’alguns alcaldes de capitals o grans municipis, compta amb uns antecedents que caldria saber i entendre, simplement per a no creure’ns que ara inventarem el món de nou. Els antecedents són la llei de creació de vegueries (o regions) del 2010 i la seva esmena el 2017, la qual va reconèixer la vegueria del Penedès i va corregir les del seu perímetre, Barcelona, Tarragona i Central.

La bondat de l’opció de govern regional es posa sobre la taula perquè el fet metropolità la faria imprescindible.
La llei del 2010 preveia la dissolució dels quatre governs regionals que avui comptem, això vol dir que les diputacions provincials se substituirien per les noves regions o vegueries (amb la forma més arcaica d’anomenar-ho).

Tot això va quedar aturat pel Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut que en reafirmava d’anteriors i que elimina la possibilitat de l’ordenació del règim local de Catalunya per part de la Generalitat. Diu el TC que ens hem d’empassar les diputacions, com arreu. El tema és bèstia, perquè les set comunitats autònomes uniprovincials han convertit allò local (diputació) en estat, ja que les CCAA ho són, i no ha passat res, simplement han simplificat radicalment la seva administració local. Però ells poden i nosaltres no. I és bèstia perquè les províncies són assumides a Castella, Andalusia... i a les comunitats forals on, recordem-ho, el País Basc són tres províncies forals, amb la meitat de la població de la de Barcelona i menys de la seva superfície. Des de la Nova Planta (1716) Catalunya ha perdut una competència que caldria ser retornada amb plenitud, cosa que, segurament només es podrà fer pel camí de província única, perquè fer 8 o 9 províncies de cada una les vegueries representaria un remei pitjor que la malaltia.

La referència de la llei del 2010 permetria uns governs regionals elegits amb una segona urna a les eleccions municipals (fita 2023). La regionalització del país seria molt útil a cada un dels territoris, amb economia i un paisatge diferents. I n’ha de tenir dret tothom, no solament la “metròpoli” de Barcelona, perquè resulta que ella és superior, perquè és “La Metròpoli”...

Aquest fet regional involucra bona part de la cambra catalana, perquè la llei del 2010 va ser votada pels vots a favor del tripartit i els vots en contra de CiU, PP i grup mixt, mentre que la del 2017, la del Penedès, ho va ser per JuntsxSí, PSC, CSQP i la CUP amb 94 vots a favor i 34 en contra de PP i C's.

La idea de govern regional electe posaria cadascú en la seva dimensió, permetria estalviar el paternalisme dels grans alcaldes i instituir un govern representatiu. I si Barcelona pesa 1,6 milions d’habitants, el Vallès en pesa 1,3. O podem veure com el Barcelonès pesa lleugerament menys que tota la seva perifèria de 4 comarques. El joc de contrapesos seria correcte i permetria substituir aparells com la Diputació de Barcelona que són plenament inútils, amb càrrecs que no són directament responsables, a més de fer polítiques metropolitanes serioses, tot partint de mitjans des del primer dia.

Aquesta regió de Barcelona podria tenir identitat, en canvi el que no la pot tenir és seguir afirmant una àrea metropolitana de Barcelona que arriba a un carrer de Granollers i que no resol ni la projecció regional de Barcelona ciutat. Aquesta regió de Barcelona seria tan poblada i diversa que exigiria, com París, una descentralització en termes de subsidiarietat: al Maresme, al Vallès, al Pla de Barcelona, al Delta, etc. I obligaria, lògicament, a refer l’AMB. Sobretot perquè la capital ha de dialogar directament amb tothom, no solament refugiar-se al centre de successives corones de perifèria. La democràcia ho obliga.

Hauria de ser una exigència de la ciutadania que no ens inventin una Regió de Barcelona, sense esmenar el problema real, sinó complicant-lo encara més. I la taula entre els governs de la Generalitat i Central hauria d’assumir aquest problema. Si no de què parlaran?

Edicions locals