Ulls que no veuen, el cor no se’n dol

Escriptor

Va aparèixer, més o menys, cap a finals de març, en el punt àlgid de la pandèmia. El vaig veure de seguida, com un far enlluernador, doncs el balcó del davant era la panoràmica que acompanyava el meu confinament. Un llençol blanc pintat per mans infantils: “tot anirà bé”, hi deia, i un arc de Sant Martí acabava de configurar la proclama optimista.
I allà es va quedar. Setmanes d’enclaustrament i milers de morts no van fer minvar la confiança d’aquella família. Seguien instal·lats en el “tot anirà bé”. Un, dos, tres, quatre mesos.... i la pancarta allà, inamovible, just davant dels ulls. Ni tan sols la perspectiva del desastre econòmic futur o la possibilitat de viure permanentment amb un morrió els va fer desistir.
Ahir, mentre em fumava el pitillo de després de dinar i avaluava la conveniència d’emigrar a un país del nord on la gent és més culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, i abandonar d’una vegada aquesta meva covarda, vella, tan salvatge terra, vaig presenciar el miracle: El pare de família, un home que inventariaria entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys mal portats, va despenjar el drap, estendard de l’esperança del clan. Primer vaig pensar que seria substituït per un de nou (després de sis mesos el drap començava a presentar un aspecte poc encoratjador), ja que la tossuderia dels veïns, la seva confiança en el futur, semblava ja indestructible, a prova de tota lògica.
Però no, perquè avui mentre em fumava la cigarreta d’abans de dinar i m’interrogava sobre la influència de Plató en la filosofia medieval i la necessitat de comprar-me un paraigua nou, he vist que la barana dels veïns seguia neta. Ni rastre del “tot anirà bé” que m’havia acompanyat, omnipresent, els darrers mesos.
Em pregunto què deu haver passat. Decisió unilateral o conjunta? En quin moment van abandonar l’optimisme? Què els hi deuen haver explicat als nens? On ha anat a parar el llençol? Tantes preguntes i tan poques respostes...
Demà, quan em fumi el cigarret de torn, tornaré a especular sobre els misteris de l’existència mentre observo el balcó dels veïns, immers en el noble art d’imaginar-me realitats paral·leles i intentaré que el fantasieig em porti lluny, molt lluny, més enllà del pedregar on estem tots ficats, una evasió en tota regla que m’allunyi en cos i ànima de tanta grisor.
I qui sap, quan miri el balcó de davant, potser fins i tot trobaré a faltar el “tot anirà bé”.

 

Edicions locals