D'illes i castells

Humanitòleg i gestor cultural

Com que no sóc competent ni en epidèmies ni en dret constitucional, aniré amb precaució en opinar sobre la situació pandèmica. Fins als experts procuren ser molt cautelosos, atès que el virus és nou i força desconegut, i que els recursos constitucionals d’alarma no estan prou assajats. Malgrat això, caldria que la veu dels entesos fos prevalent, encara que la decisió final haurà de ser de les institucions polítiques.
Però la realitat és encara més complicada. Al govern de l’Estat el dubte el fa prudent, indecís i fins i tot contradictori; al govern de Catalunya la queixa el distreu, perd l’enfocament i s’equivoca d’adversari. Amb franquesa: estic més a prop de la prudència que de la queixa, en aquest camp ple de mines a punt d’explotar.
A parer meu, la situació és tan complexa que la qüestió no és proclamar qui ho fa millor, sinó optar entre qui posa com a primer objectiu la salut de tots (física, social, econòmica, cultural...) i qui usa la pandèmia com a mitjà partidista per a obtenir els seus objectius. No puc deixar de pensar —i em dol molt— que el govern de la Generalitat aprofita la lluita contra la Covid-19 per a una permanent campanya independentista, relegant la lluita solidària amb tots els pobles de les Espanyes contra el pitjor mal que ens ha envestit. Algunes paraules i actituds dels consellers Buch i Budó em semblen de dimissió o de cessament immediat. Per dignitat del poble de Catalunya.
La Constitució de 1978 i el nacionalisme espanyol limiten el nostre ser, però això no ho canviarem ni nosaltres omplint-los de retrets ni ells aferrant-se a «la unidad indivisible de la nación española». Ho he dit diverses vegades: com que allà difícilment canviaran, qui vulgui autodeterminació o independència té dues opcions de seny: viure en la realitat «pas a pas i bona lletra» (el món no s’acaba avui), i/o obtenir en diverses votacions una indiscutible i notòria majoria de vots (legitimitat clara, sostinguda i reconeguda).
Mentrestant, siguem estoics, amables i incansables com el ministre Illa, i defensem una nova normalitat «Arraigarnos en lo que de verdad importa» com fa el ministre Castells («Esperanza». La Vanguardia, 2/5/2020). Justament tots dos catalans.
Llibre suggerit: Manuel Cruz. Ser sin tiempo. «Dialogar es una forma de beneficiarse de lo mejor del otro, tanto como de enriquecerlo con nuestros aciertos»

 

Edicions locals