ETA

Assumeixo el risc de crítica per aquest article, però el considero una obligació ètica.

El desarmament i dissolució d'ETA és una de les notícies més destacables de l'etapa del règim —obsolet— de 1978. A més de la violència de l'Estat, ETA va ser la forma de lluita més violenta del tardo franquisme i la més errònia del postfranquisme.

La desaparició d'ETA no ha tingut l'ampli ressò que necessitava per tal que es convertís, com diria el Dalai Lama, en un veritable acte de «compassió i saviesa» per part de tots,

No es tractava pas de fer-ne una festa, però tampoc de convertir aquest fet històric en argument per a retrets a tort i a dret. D'ETA no podíem esperar gaire més que el que va fer i dir. Com no podíem esperar actituds benignes generals ni de les víctimes d'ETA ni de les víctimes de la repressió de l'Estat. ETA va assassinar, l'Estat també i, en democràcia, com que no podia fer-ho directament ho encolomà a sicaris.

ETA, durant el franquisme usava arguments, objectius i mètodes de guerra —ells mateixos eren anomenats gudaris, soldats. En arribar la democràcia hi van afegir les accions indefensables del terrorisme indiscriminat, de l'assassinat de persones innocents que, de cap manera, podien considerar part de l'«exercit opressor».

Els que —per activa o per passiva—  vàrem donar suport a ETA durant el franquisme, hem de reconèixer el nostre error. També voldríem que el reconegués l'Estat —amb tota la seva responsabilitat. Els uns i els altres no vam fer tot el possible per a deixar sense arguments i foragitar una organització que, per a mi, amb l'assassinat de Yoyes al costat del seu fill (1986) i amb l'atemptat d'Hipercor (1987) va perdre tota comprensió o condescendència.

Coda: només jo em vaig manifestar al costat d'ETA?

Edicions locals