“Una part de l'art està polititzada i els polítics volen controlar l'art per poder manipular-lo”

Ricard Balada Actua al Centro Dramático Nacional

Cultura

“Una part de l'art està polititzada i els polítics volen controlar l'art per poder manipular-lo”
“Una part de l'art està polititzada i els polítics volen controlar l'art per poder manipular-lo” | Gonzalo Sanguinetti

Santa Maria de MartorellesSergio Carrillo

Tinc 23 anys. Sóc de Santa Maria de Martorelles. El Teatre Segle XX de Sant Fost va ser un dels primers llocs on vaig fer teatre. Fins diumenge actuo a la sala Princesa del teatre María Guerrero de Madrid en l'obra Acastos. ¿Para qué sirve el teatro?. També faig d'Andrés a la sèrie Oh My Goig.

–Estàs representant l'obra Acastos. ¿Para qué sirve el teatro?. Per què creus que serveix?

–El principal objectiu hauria de ser reivindicatiu, treure els temes de la societat i que es fes crítica social, però no es deixa. Encara que diguem que tenim llibertat d'expressió...

–Però l'obra és reivindicativa.

–No directament, però sí que expliquem que una part de l'art està polititzat i els polítics volen controlar l'art per poder manipular-lo. Aquesta obra reivindica la filosofia i és un debat filosòfic sobre què és el teatre a partir de què és l'art, la moral i l'ètica. Busquem que la gent es pregunti què és per a cadascú l'art o el teatre.

–Què és l'art per a tu?

–Una via d'expressió de l'espècie humana i una via per millorar la comunicació. Al llarg de la història sempre s'ha volgut deixar petjada a la societat. La majoria de les coses que han perdurat han sigut obres d'art: arquitectures, escultures, pintures rupestres, obres...

–Com vas entrar a formar part d'Acastos?

–A través d'una audició. Una noia que vaig conèixer en un curs a Londres em va avisar, vaig enviar el meu material i em van convocar a una audició a Madrid al teatre María Guerrero -on es fa l'obra-. Érem 25 actors i ens van agafar a 5.

–Però a l'obra sou 6 actors...

–Sí, també hi ha una actriu més coneguda a Madrid, Carmen Gutiérrez, que fa de Sócrates, la mestre. La resta som cinc joves menors de 25 anys, els deixebles, i cadascú fem un filòsof diferent. Plató, Acastos, Dexímenes, Callistos (el personatge del Ricard) i Mantias.

–Per què hem de veure l'obra?

–Perquè transmet un missatge i et fa pensar, i això costa trobar-ho al teatre. A mi com a actor m'agrada, perquè la gent pensarà, reflexionarà i surten molts punts de vista. No és una obra perquè t'oblidis de la teva vida o per fer-te riure, sinó que hi ha una base molt més profunda de reflexió i l'objectiu és que la gent surti del teatre parlant sobre l'obra.

–A la sèrie de Betevé Oh My Goig, que dilluns va estrenar la seva segona temporada, també feu pensar. En aquest cas, als joves.

–Hi ha molta reivindicació feminista, perquè és molt necessària, perquè encara a dia d'avui no hi ha igualtat en molts nivells, com per exemple l'exploració o la masturbació. Hi ha una ONG (Centre Jove d'Anticoncepció i Sexualitat) i psicòlegs sexuals darrere de la ficció. Hem d'obrir ments parlant d'intersexualitat, transexualitat o bisexualitat, i per això s'està posant la sèrie en instituts i en casals de joves.

–Pots avançar alguna novetat de la segona temporada?

–En les sessions als instituts d'aquesta temporada, s'ofereixen dos tipus de finals dels capítols als adolescents. Hi ha enregistrats dos finals a cada capítol: el final que va en contra de l'ètica i la moral, i el que és socialment més acceptat. Primer es reflexiona de com els agradaria als alumnes que acabés, i després es projecten els dos finals.

–No es pot parlar de la teva carrera com a actor sense esmentar La Salvación. Què va significar?

–Va ser el primer projecte de cinema que em va donar un paper important. Vaig entrar com a personatge secundari, però van fer uns canvis de guió i vaig passar a ser el coprotagonista, que això passa molt poques vegades. Vaig pensar: "s'han alineat els astres". Al final, vaig ser precandidat als Goya com a actor revelació i candidat als Gaudí com a actor protagonista. Va ser molt guai fer de vampir, tenir poders i estrenar a Sitges.

–No és un festival qualsevol.
–No, és el festival més important d'Espanya, i un dels cinc més importants d'Europa. Vaig anar amb la directora a Sitges, perquè sóc molt friki: era la primera vegada que tenia una pel·lícula al festival i havia d'aprofitar-lo al màxim.

–Com ho recordes?
–El dia de l'estrena vaig dir "sóc actor!". Plovia com si fos la fi del món, però hi era tota la meva família, els amics del poble, la colla de festa major, de la universitat, de l'institut i els amics de la professió. La meitat de la sala era gent que venia per mi i quan vaig entrar tots van cridar el meu nom. Sempre que estic malament penso en aquell dia, perquè sé que és pràcticament impossible repetir-lo: hi ha gent que va perdre curro per venir a l'estrena.

Edicions locals