Ramon Torrents

'Papel de lija'
Myriam Soteras
Edicions Tremendes
Preu: 13€

La badalonina Myriam Soteras (Barcelona, 1977) s'ha guanyat el dret, amb només una obra sota el braç, Papel de lija (Edicions Tremendes), a rebre la consideració d'autora revelació, a ser una de les firmes a qui augurem major projecció dins la poètica catalana. El poemari és una carta de presentació impròpia d'una escriptora novell. Una opera prima elaborada amb precisió, puntillisme, on cada paraula, cada signe de puntuació és allà perquè no hi podria haver cap d'altra; paraules seleccionades amb cura per elevar la potència semàntica i simbòlica de cada vers, amb preciosisme i delicada cruesa. Versos pensats i repensats en una sort d'orfebreria literària perquè esdevinguin tinta immutable, una alquímia de la memòria abocada amb sobrada veterania tècnica.

El debut de Soteras, que ha estat editora, ha dirigit clubs de lectura poètica i s'ha bregat en recitals i en espais col·laboratius de creació (La Charca Literaria), traspua un ampli domini del ritme, la musicalitat i la mètrica. Amb tot, en la lectura dels seus versos no aflora cap costura, no s'endevinen les bambolines. Només s'hi detecta una mirada cap endins, insubornable. Mots garbellats i destriats a consciència al servei de la forma, però acarant els records –propis i aliens– amb fiblades d'alta volada emocional.

El poemari és un paper de vidre, que en el fregadís de cada poema desengruna descarnadament bocins de vida viscuda o, diguem-ne, el record corromput que en tenim a mesura que recuperem i projectem el passat. A manera de les mutacions d'una seqüència d'ADN, que a cada rèplica pot patir alteracions que modifiquen, reinterpreten el codi genètic original.

El temps, inexorable, ens converteix literalment, fisiològicament, en altres persones. I també la nostra mirada sobre allò esdevingut ha de ser, per força, el judici distant d'un jo present respecte d'un jo ancestral i boirós. Malgrat tot, lliçons de vida que deixen petja i que han fet germinar en el cas de l'autora una poètica del pas del temps d'excel·lent factura.

És paper de vidre, dèiem, però sobretot és paper absorbent, que amara pregons sentiments vessats per un alambí que gota a gota destil·la emoció i veritat, la nostra realitat percebuda i rememorada. Al cap i a la fi, fets i memòria no són el mateix en la nostra intrínseca individualitat?

A l'obra s'hi percep una voluntat de passar el ribot de la vida pretèrita per reconciliar-s'hi i restituir el present ("Un rincón puede olvidarse fácilmente de las esquinas / Rápidamente, en un puñado de milenios. / Y ser completamente redondo. / He lijado algunas aristas [...] Pronto aprenderé a rodar."), i restituir el present per dibuixar un nou esdevenidor defugint limitadores predestinacions ("Tender sobre el prado el rebaño de futuros / Olvidarlo / No ser más heredera de la ruta del pastor"). El poemari de Soteras funciona a manera d'engranatge, un mecanisme precís greixat per un pòsit d'emocions vívides i manllevades. I projecta la mateixa versemblança quan evoca, sospitem, una realitat pròpia com quan es posa en la pell d'un astronauta.

"Arráncale al mundo / la letra que le sobra / para ser silencio" podem llegir a la coberta del llibre. A Papel de lija no en sobra cap de lletra, ni n'hi trobem a faltar. Que Soteras no ens condemni a cap llei del silenci i segueixi furgant en la carn i llimant arestes per eixamplar la nostra mirada.